Rydolon, La doble cara de la moneda

Els humans sempre hem tractat d’entendre el món que ens rodeja. És innat.

És per això que opino que la ciència i la filosofia estan estretament relacionades entre

sí, perquè condueixen, de maneres diferents, a explicar com funciona l’univers. Són les

dues cares de la mateixa moneda. Però diferents perspectives per a explicar el mateix

fenomen porta inevitablement a dualitats. Crec fermament que aquestes dualitats són

les que defineixen la nostra vida i l’univers sencer, i que d’universos, no només n’hi pot

haver un. M’explico:

Últimament, m’he adonat que estem constantment envoltats de dualitats, i que

aquestes són dins nostre. Per fer-me entendre m’agradaria recórrer a Heràclit: Ell

defensava que tot es trobava en permanent conflicte, que tota la dinàmica del món

fluïa per la mateixa confrontació. “Som i no som.” deia ell. Aquest tipus de pensament

tan paradoxal pot fer que alguns arribin a pensar que es contradiu per si sol, però

cobra sentit quan l’apliquem, per exemple, en la nostra persona.

Entendre’s a un mateix implica comprendre els conflictes interiors, perquè quan

sospesem dues opcions diferents no sempre és fàcil decidir-se. Sense dualitat, tots els

humans prendrien les mateixes decisions. Per experiència pròpia, sé que la racionalitat

i la irracionalitat gairebé mai apunten cap a la mateixa direcció. Amb tot, ens acabem

decantant per una possibilitat o altra, però no per això renunciem a allò que no fem.

Els remordiments hi deuen tenir a veure.

Si la nostra voluntat es decidís per una democràcia interna, estic bastant segur que cap

bàndol aconseguiria la majoria absoluta gaire temps. La dualitat és inevitable i ha

d’existir, i la humanitat l’ha patit, sabent-ho o no, durant tota la seva existència en la

seva forma més cruel de totes: la de l’amor. Un enamorat, un amor impossible, potser

un amor complicat. Val la pena llençar-s’hi? Sí. No. Sí. No... Una paradoxa, una solució.

Tornant al principi, cal tenir en compte que la dualitat també és present en la mateixa

filosofia. De fet, aquesta està repleta d’autors que es contradiuen entre ells, que van

dedicar la seva vida en refutar el pensament dels que els havien precedit i proposar-ne

una alternativa completament diferent.

És apassionant tractar de comprendre la completa validesa del plantejament d’un

d’ells per a posteriorment llegir-ne un altre mig segle posterior tirant-li per terra tota

l’argumentació en favor de la seva pròpia obra. La pregunta és, aleshores, inevitable: El

plantejament dels autors és correcte i erroni al mateix temps? La dualitat existeix el

nucli mateix de la filosofia.

Però com ja he dit, també la ciència ha de lidiar amb el seu propi dualisme. L’exemple

que em ve al cap està relacionat amb la física, concretament amb la gravetat. Quan

estava fent recerca per al meu TR, em vaig topar amb una de les majors

problemàtiques de la física moderna: La física relativista i la física quàntica no quadren.

Per una banda, la quàntica permet, per exemple, que una partícula estigui

simultàniament en dos llocs diferents, tot i ser la mateixa. Aquestes partícules es

troben en tots els estats possibles, però només es pot observar un a la vegada. Que es

trenqui la dualitat és el que faria que no visquem en tots els universos possibles de

cop! En aquesta quàntica, la gravetat ha de ser una força transmesa per hipotètiques

partícules quàntiques anomenades gravitons.

Einstein, que no li agradaven aquestes bajanades quàntiques, va acabar fent les teories

de la relativitat, on la gravitació és una deformació geomètrica, és a dir, una geometria

diferent a l’euclidiana, la convencional que ens figurem tots. A més a més, vaig

descobrir que Kant havia obert la porta a l’existència d’aquestes geometries

alternatives en els seus plantejaments més d’un segle i mig abans que es descobrissin!

La gravetat de la situació, mai millor dit, rau en el fet que la gravitació només pot ser o

bé una força o bé una deformació geomètrica. Relativitat i quàntica estan

perfectament demostrades en els seus àmbits, però en canvi no tenen sentit quan

s’han de relacionar. La gravetat existeix, i la dualitat que la domina, també.

Per anar acabant, crec que ha quedat ben constatat que la dualitat hi és, tot i que

només visquem una de les seves possibilitats. O potser és el nostre impuls de

racionalitat i el nostre limitat coneixement el que ens fa veure les dualitats? “Culpa de

Sòcrates i Plató.” hauria dit Nietzsche. Bé, la dualitat o hi és o no hi és, no hi ha terme

intermig. O potser sí? Sens dubte, això alimenta una nova dualitat! Després de tot,

quin filòsof pot tenir la raó?