Atalanta Clarisse, L'amor altruista i l'addicció a l'amor

Un ésser humà enamorat experimenta una sensació plaentera que és comparable a poques en aquest món. De sobte, els problemes desapareixen, no hi ha mal, no existeixen els defectes en la persona estimada i es crea una felicitat, però a la vegada ens fa perdre'ns en el nostre camí.

Òbviament, això és l'últim que ens importa quan estem enfonsats en aquest got [ple de sentiments] cap a l'altra persona, i encara més si som correspostos. Evidentment, això no és per sempre, aquests sentiments s'esvaiexen, però igualment aquesta sensació que desapareix fa que vulguem tornar a experimentar-la, ni que sigui un instant. Però no tot és tan bonic com sembla, l'amor també té una versió catastròfica per a la nostra salut mental i física. 

El plaer (d'estar enamorat) que hem comentat, porta a moltes persones a voler viure en un impossible estat d'enamorament. Llavors descobrim que l'amor condueix al patiment i no pas a la felicitat, tant per aquells que pateixen addicció amb l'amor, com els que pateixen dependència emocional cap a l'altra persona.

Hi ha una diferència entre aquests dos tipus de patiments (addicció a l'amor i dependència emocional).

Mentre que el depenent emocional enfoca la seva obsessió en una única persona, l'addicte a l'amor no és res semblant, sinó es l'anhela d'amar i ser amat, voler estar fix en aquella primera fase [amor idealitzat i romàntic] de qualsevol relació de parella on els sentiments i la passió condueixen per una muntanya russa.

Els que condueixen al camí de patiment i no pas el de la felicitat, són aquells que quan la relació es relaxa, ja no senten aquella adrenalina d'excitació, i això els hi porta a tenir relacions conflictives que els hi asseguren que sempre hi haurà una por, baralles i reconciliacions, baralles i reconciliacions, baralles i reconciliacions...

Però com sempre, hi ha de tot. Igual que hi ha persones que volen continuar intentant-ho encara que no estiguin en aquell "punt inicial de la relació", n'hi ha que passen pàgina i donen punt final a la relació, perquè veu realment com és l'altra persona i no és "el que esperava". I és per això que a partir d'aquest instant es produeix un allunyament, evidentment, amb dolor i tristesa.

I per últim, aquesta barreja de sentiments, aquesta evolució (tant com a positiva com a negativa) com a persona a nivell individual i a nivell dual es produeix perquè, quan experimentem l'amor, el nostre cervell allibera a unes culpables substàncies químiques com l'oxitocina, la dopamina i la serotonina, que aquestes fan que tinguem un sentiment de benestar i desitjar (encara més) aquella sensació plaentera. 

Sí, he dit que son substàncies químiques culpables perquè pot generar una espècie "d'addicció emocional", que aquesta ens crea el sentiment de desig de voler estar a prop d'aquella persona que estimem, i fins i tot, sentir-nos malament quan no estem amb aquella persona. 

Haig de dir que és molt important enfocar que l'amor saludable no és el mateix que l'obsessió o addició. Aquests dos últims termes impliquen una dependència poc saludable i una incapacitat per controlar els nostres sentiments i comportaments, mentre que l'amor saludable implica aquella connexió profunda, el respecte i un suport mutu.